LA MOSCA
La mosca volava pel cementiri. Però no podem afirmar que ho fes amb un rumb fix i predeterminat. Les mosques no tenen prou cervell per proposar-se una meta llunyana. Tanmateix aquesta mosca sentia la impulsiva necessitat de volar i volar i d’observar al seu voltant. Una necessitat nascuda potser de la gana i la xafarderia innates que tenen les mosques. I en el cas d’aquesta, potser d’una inconscient tendència a presumir i exhibir-se. Car no era una mosca qualsevol. Era forta, ben plantada, vigorosa, sonora i amb un selecte color verd metal·litzat que captivava de seguida l’atenció de qui la veia volar.
Des de que va néixer, havia mirat i remirat sempre com enterraven els humans. (De fet. no feia gaire estona que havia nascut, però per a ella això era tota una vida). Observava com els homes descarregaven caixes de vernissos lluents. Dins hi havia aquells cossos que eren per a ella impossibles tiberis. I veia com els emmagatzemaven en dipòsits d’obra que s’anomenaven nínxols. Tanta carn! Tan propera i tan lluny a la vegada! Una carn que no veia ni olorava, però que el seu instint li deia que existia, que era allí amb tota certitud.
I la mosca maleïa sempre aquella burla del destí. Una burla que la feia delejar per allò que mai seria al seu abast. I sentia que el seu cos verdós s’esgrogueïa d’enveja quan pensava en els cucs, aquells miserables i insignificants animalons que només sabien arrossegar-se! No els veia, però ella sabia, igualment amb tota certitud, que eren allí dins. A l’interior de les caixes que eren a l’interior dels nínxols. Que hi vivien. I que s’hi atipaven. Aquells competidors que el destí afavoria, podien posseir per a ells sols totes les delitoses viandes que incessantment arribaven des de tots els mortuoris de la ciutat. Així, tranquil·lament a la penombra. Sense merèixer-ho.
Boja de ràbia , havia cregut sentir fins i tot , més d’una vegada, rialles de boca plena arribades del darrere de les lloses. Com si els cucs es burlessin d’ella.
Quan estava així, se la podia veure volar amb energia insospitada, a batzegades d’aquí cap allà, brunzent com una avioneta, per damunt la brossa insípida d’una muntanya de flors i corones pansides.
1 comentari:
S'està preparant una castanyada molt terrorífica, ja ho veig, ja.... caldrà anar amb compte a no relliscar amb la sang que fluirà pel carrer Castell avall....
Publica un comentari a l'entrada