El Patró dels pagesos

El Patró dels pagesos catalans fou Sant Galderic. Inicialment i per un important lapse històric. Fins que, en virtut del tarannà d’incorporar glòries i ideals de la metròpoli, la devoció dels catalans l’anà deixant de banda i encaixà la de Sant Isidre Llaurador. Per cert que aquell tarannà quallà entre els catalans, pagesos i no pagesos, arran de la implantació del dogma de la unidad española. Fenomen que es produeix insensiblement per l’osmosi del colonialisme, aquest d’assimilar ideals i valors pertanyents a l’amo de la situació.

Un sant del que es feia tant de panegíric i tanta glòria de part dels més forts, fàcilment s’imposava al gust de la gent senzilla. Allò de l’àngel que llaurava amb els bous mentre ell pregava, carat quina força d’atracció que té! Peers recorda que ja en temps dels Reis Catòlics, als confessionaris de Montserrat, s’escoltava allò tan escoltat tostemps de ¡Hable usted en cristiano! Que ja és dir.

Fets històrics que no són pas admesos per tothom. Oi més, prou que hi ha qui negui que mai Sant Galderic fos Patró dels nostres camperols, tot mantenint que Sant Isidre ho fou ab ovo. Bé, cal parar compte i tractar de veure el cas des de les seves mateixes arrels.

Perquè és un fet incontestable que Sant Galderic fou Patró dels pagesos de la Catalunya Nord ─però Catalunya─, a partir de la seva canonització, aquesta verificada en un concili provincial celebrat a Narbona, vers el 990. Ell mateix era pagès. I és que naixé molt a prop d’allí, el 830, a la població de Vievila, Carcassès, i la pràctica de la devoció al seu nom, com a Patró, s’estengué per tot el Rosselló i seguidament per tot Catalunya. Morí en el 900.

La seva festa s’ha celebrat sempre el 15 d’octubre i ha anat acompanyada de cert aparat folklòric, com és ara recaptes, repartiment de coques, balls típics i comuns i, sobretot, l’ofici litúrgic. Si Sant Galderic arriba a fer un miracle tan oportú i intrigant com el de l’àngel que llaurava amb els bous mentre ell pregava, és a dir, el de l’àngel que li feia la feina, xiquet, potser que els pagesos catalans del Principat no haurien deixat de banda tan fàcilment el seu patronatge. Fou molt estimat, tant que els monjos del Canigó robaren una part de les seves relíquies per tenir-les a casa. La seva imatge era baixada a la plana de Perpinyà, en temps de secada persistent, per tal que hi posés el remei providencial de la bona pluja. En foren escrites un parell de biografies, en francès, i una en castellà.

Hi ha dues dades, prou significatives, i que és bo esmentar. L’una, que mossèn Ramon Alsina, rector de Navès, trobà al seu lloc una imatge de Sant Isidre Llaurador, amb la pintura molt deteriorada. Gratà aquesta pintura, per pintar la imatge de nou, i sota aparegué una inscripció: Sant Galderic. L’altra, que el poeta i amic Joan Roig, rector d’Ull de Molins, té a la cantonada de davant l’església un mosaic amb la imatge de Sant Galdreic, Patró dels pagesos.

Amb la seva pèrdua se’ns ha escapat de la mà un de tants valors autòctons. Així, a l’engròs, el seu cas s’assembla al de Don Juan de Austria, a qui s’atribueix la glòria de la batalla de Lepant. Quan el veritable cervell de l’estratègia observada i de la victòria final va ser l’almirall Lluís de Requesens, nostre. Don Juan de Austria era un jovenet sense experiència naval, però perquè era fill de l’Emperador, i castellà, calia que s’emportés tota la glòria. I així han anat els temps i els casos.

Cal que amb serenor i saviesa, els catalans analitzem què ens han donat de garsa per perdiu en el temps gloriós d’estar sotmesos. Sense fer-hi escarafalls. Ni complantes estèrils. És un dret nostre i una obligació imposada per la nostra dignitat. Si tenim un país decadent i que va pel pedregar, redrecem-lo, els temps ens hi inviten. Fem-ho per casa nostra, pel nostre patrimoni, que tant ha aportat a la cultura d’Europa.