dissabte, 22 de desembre del 2007
dissabte, 8 de desembre del 2007
dilluns, 3 de desembre del 2007
dijous, 29 de novembre del 2007
diumenge, 18 de novembre del 2007
divendres, 16 de novembre del 2007
dimarts, 13 de novembre del 2007
dilluns, 12 de novembre del 2007
Un polític supersticiós
Grup de teatre de Llobera, 11 de novembre de 2007, al teatre Comarcal de Solsona
dissabte, 10 de novembre del 2007
dilluns, 5 de novembre del 2007
El Corb
EDGAR ALLAN POE
(Boston, 1809 – Baltimore, 1849)
EL CORB
Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.
«Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més.»
Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.
I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.
Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma:
«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.»
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.
Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.
Simplement això i res més.
De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!»
Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
va asseure-s’hi, no res més.
L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
M’admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com «Mai més».
Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.»
Llavors va dir el Corb: «Mai més.»
Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de “Mai més, mai més, mai més.”»
Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar «Mai més».
Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!
Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
«Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!»,
vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!
Traducció de Xavier Benguerel
Edgar A. POE, El Corb i altres poemes. Filosofia de la composició, Edicions del Mall, Barcelona, 1982.
(Boston, 1809 – Baltimore, 1849)
EL CORB
Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.
«Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més.»
Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.
I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.
Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma:
«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.»
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.
Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.
Simplement això i res més.
De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!»
Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
va asseure-s’hi, no res més.
L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
M’admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com «Mai més».
Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.»
Llavors va dir el Corb: «Mai més.»
Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de “Mai més, mai més, mai més.”»
Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar «Mai més».
Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!
Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
«Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!»,
vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!
Traducció de Xavier Benguerel
Edgar A. POE, El Corb i altres poemes. Filosofia de la composició, Edicions del Mall, Barcelona, 1982.
dimarts, 30 d’octubre del 2007
dilluns, 29 d’octubre del 2007
dissabte, 27 d’octubre del 2007
JALOUIN 2.0
LA MOSCA
La mosca volava pel cementiri. Però no podem afirmar que ho fes amb un rumb fix i predeterminat. Les mosques no tenen prou cervell per proposar-se una meta llunyana. Tanmateix aquesta mosca sentia la impulsiva necessitat de volar i volar i d’observar al seu voltant. Una necessitat nascuda potser de la gana i la xafarderia innates que tenen les mosques. I en el cas d’aquesta, potser d’una inconscient tendència a presumir i exhibir-se. Car no era una mosca qualsevol. Era forta, ben plantada, vigorosa, sonora i amb un selecte color verd metal·litzat que captivava de seguida l’atenció de qui la veia volar.
Des de que va néixer, havia mirat i remirat sempre com enterraven els humans. (De fet. no feia gaire estona que havia nascut, però per a ella això era tota una vida). Observava com els homes descarregaven caixes de vernissos lluents. Dins hi havia aquells cossos que eren per a ella impossibles tiberis. I veia com els emmagatzemaven en dipòsits d’obra que s’anomenaven nínxols. Tanta carn! Tan propera i tan lluny a la vegada! Una carn que no veia ni olorava, però que el seu instint li deia que existia, que era allí amb tota certitud.
I la mosca maleïa sempre aquella burla del destí. Una burla que la feia delejar per allò que mai seria al seu abast. I sentia que el seu cos verdós s’esgrogueïa d’enveja quan pensava en els cucs, aquells miserables i insignificants animalons que només sabien arrossegar-se! No els veia, però ella sabia, igualment amb tota certitud, que eren allí dins. A l’interior de les caixes que eren a l’interior dels nínxols. Que hi vivien. I que s’hi atipaven. Aquells competidors que el destí afavoria, podien posseir per a ells sols totes les delitoses viandes que incessantment arribaven des de tots els mortuoris de la ciutat. Així, tranquil·lament a la penombra. Sense merèixer-ho.
Boja de ràbia , havia cregut sentir fins i tot , més d’una vegada, rialles de boca plena arribades del darrere de les lloses. Com si els cucs es burlessin d’ella.
Quan estava així, se la podia veure volar amb energia insospitada, a batzegades d’aquí cap allà, brunzent com una avioneta, per damunt la brossa insípida d’una muntanya de flors i corones pansides.
divendres, 26 d’octubre del 2007
halloween 1
LA MILLORA
Quants dies fa que vaig tenir l’accident i que estic en aquest hospital? Ben bé deu fer una setmana; ja n’he perdut el compte. Massa dies, vet-ho-aquí! I és que és ben feixuga la meva situació aquí. No hi ha res pitjor que ser un ingressat en un hospital, us ho ben juro! Almenys en aquest merdós hospital! Aquest antre em va desagradar des del primer moment, quan m’hi van entrar corre-cuita el dia de l’accident. Com corrien amunt i avall; i cridaven i parlaven de pressa! Ja se’ls notava la falta d’organització! Des del primer moment em van entubar; i com molesten, per Déu, els tubs, les sondes i tota la mandanga! I els focus... el calor que feien els focus; i l’operació , l’anestèsia, els bisturís... les desagradables mans amb els llefiscosos guants de plàstic molls de sang, de suor, de bilis i jo què sé... Tot plegat, un drama i molt desagradable, si volen que els sigui franc. No hi penso tornar més en aquest hospital. No m’agrada. No m’agrada gens ni mica. Però és que gens, gens , gens!
I avui encara, avui almenys no em puc queixar. L’únic dia tranquil que he passat aquí. I és que m’han canviat d’habitació, una de molt millor. Fins ahir estava en una altra amb més gent, em sembla, les dels tubs, les sondes, els llumets , els xiulets i els tit-tits... La d’avui és una altra cosa. Es nota que hi estic sol. Petita, però com que no em puc moure... A més hi ha refrigeració; fins i tot un punt massa! I aquest silenci. I sense llums. umm... quina delícia!
Només em molesten una mica aquest llençol damunt de la cara, la foscor fonda que hi ha i una mena d’oloreta que sento.; Ah, i aquest estúpid cordill amb una etiqueta que m’han lligat al dit gros d’un peu.
http://necromundus.bloc.cat/
divendres, 5 d’octubre del 2007
Amb la vara d'alcalde
.JPG)
Aprofitant un descuit de les forces d'autoritat de Solsona, m'he apropiat de la vara de l'alcalde.
He intentat esbrinar si atorga poders màgics, com la vareta del harry Potter i el bastó màgic del SonGoku
Ben aviat publicaré les conclusions
dilluns, 1 d’octubre del 2007
dijous, 27 de setembre del 2007
dimecres, 26 de setembre del 2007
dimarts, 4 de setembre del 2007
dilluns, 3 de setembre del 2007
diumenge, 2 de setembre del 2007
dissabte, 1 de setembre del 2007
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
dijous, 30 d’agost del 2007
dimecres, 22 d’agost del 2007
dissabte, 18 d’agost del 2007
divendres, 17 d’agost del 2007
la trinca - la cançó de tv3
Videoclip de la cançó que la trinca va fer amb motiu de la inauguració dels estudis de tvc a sant joan despí (23/04/1986)
dijous, 16 d’agost del 2007
Moixic inaugura un cicle poètic a l’Sputnik
paraules, tots els dimecres del 15 d'agost al 5 de setembre a les 23:00h l'art de la paraula a l'SPUTNIK
El pub Sputnik de Solsona canvia durant els propers dimecres l’ambient musical pel caliu de la poesia i la paraula.
El pub Sputnik de Solsona canvia durant els propers dimecres l’ambient musical pel caliu de la poesia i la paraula.
dimecres, 15 d’agost del 2007
Vox Musici omple els Sants Màrtirs
Un nombrós públic va omplir de gom a gom la sala noble de la catedral de Solsona el passat dimarts 14 d’agost amb motiu del concert que va oferir el grup vocal solsoní Vox Musici.
dimarts, 14 d’agost del 2007
dilluns, 13 d’agost del 2007
dissabte, 11 d’agost del 2007
divendres, 10 d’agost del 2007
dimarts, 7 d’agost del 2007
dissabte, 4 d’agost del 2007
Concert al Miracle
El grup AINUR (van triar aquest nom per la seva passió per la mitologia èlfica de J.R.R Tolkien, ja que els deus Ainur foren els que a través dels seus cants varen crear la terra) va oferir un deliciós concert a la Plaça del santuari del Miracle ahir al vespre.
Indignant!!!!!!
Sembla ser que la millor hora per netejar els carrers a Solsona és les 12 del migdia del dissabte, quan comerços i botiges es troben en plena activitat.
http://video.google.es/videoplay?docid=1485898947714610327
dimecres, 1 d’agost del 2007
Folk Art
Agrupació de geganters de la ciutat de Solsona.
Segurament, molts tenim a casa nostra quelcom que ens recorda el nostre folklore i la seva festa ; una fotografia, un dibuix, una escultura, una samarreta, les distintes músiques…I és que a vegades necessitem rodejar-nos, d’aprop, d’aquelles coses que estimem per tal de sentir-les encara més pròximes, més nostres...
Nogensmenys, si mai heu viscut l’experiència de visitar algun Solsoní que, pels motius que siguin, resideixi habitualment lluny de la ciutat, observareu que al seu entorn, al seu pis o a la seva habitació, no són pas poques les referències a Solsona que hom hi pot trobar i consegüentment també del nostre folklore festiu, reforçant així el seu sentiment de pertinença.
I és que els gegants han estat adoptats com a un vertader símbol per a molta gent i aquest fet no esdevé pas estrany, ja que la manifestació gegantera combina la seva dilatada història a la ciutat, amb una qualitat d’artística i plàstica admirable i ,encara més rellevant, un sentiment d’afecció i respecte de la gent que gaudeix i participa de les seves festes.
Al llarg dels anys s’han generat productes de tota mena que en certa forma han evidenciat la profunda estimació que ens desperten aquestes figures. El gegant vell, a tall d’exemple, és present en moltes cases Solsonines presidint un estar, un rebedor o bé un dormitori, indrets que esdevenen d’una gran significació en una casa i que les persones que hi viuen volen mitificar-los, encara més, amb la presència d’aquesta escultura.
També hem evidenciat que són molts els artistes i artesans que dediquen part del seu temps a crear productes relacionats amb el nostre folklore històric, estudiant amb deteniment les formes, els detalls i, el que és més difícil, intentant copsar l’essència d’una festa que, en efecte, és immaterial.
És obvi que als Solsonins ens agrada presumir d’allò que és nostre, perquè n’estem orgullosos i ho admirem, per això aquest any, des de l’Agrupació de geganters de la ciutat de Solsona hem considerat oportú potenciar la creació de productes artístics per tal de fer més gran el seguit d’obres que s’han dedicat al nostre folklore, mitjançant una mostra, amb la voluntat de premiar aquelles obres més innovadores o interessants. No cal dir que aquesta exposició també voldrà mostrar, fora de concurs, tots aquells productes artístics relacionats amb les Festes del Claustre que s’han anat fent al llarg dels anys
Els gegants històrics de Solsona són grans obres artístiques per ells mateixos, com també la coreografia de les seves danses i la música que els acompanya. De ben segur que aquesta bellesa desperta uns sentiments que estem convençuts que molts voldríeu provar de plasmar, en un tros de paper, en una massa plàstica o bé mitjançant paraules o acords...Els geganters només us demanem que deixeu fluir la vostra faceta més bohèmia i ens mostreu els vostres sentiments, mitjançant un producte artístic.
Esperem que aquesta mostra, que es podrà veure durant les pròximes Festes del Claustre a la sala dels Sants Màrtirs, serveixi per fer encara més evident la importància antropològica i social que té per la ciutat el nostre folklore històric i evidenciï la influència que ha tingut l’elegància i l’harmonia de les seves formes belles a l’hora de crear i expressar.
FolkArt!
Es poden consultar les bases al web de l’ajuntament de la ciutat de Solsona i al programa del proppassat Corpus. L’agrupació també està interessada en aquells productes que, fora de concurs, tinguin un especial interès
Segurament, molts tenim a casa nostra quelcom que ens recorda el nostre folklore i la seva festa ; una fotografia, un dibuix, una escultura, una samarreta, les distintes músiques…I és que a vegades necessitem rodejar-nos, d’aprop, d’aquelles coses que estimem per tal de sentir-les encara més pròximes, més nostres...
Nogensmenys, si mai heu viscut l’experiència de visitar algun Solsoní que, pels motius que siguin, resideixi habitualment lluny de la ciutat, observareu que al seu entorn, al seu pis o a la seva habitació, no són pas poques les referències a Solsona que hom hi pot trobar i consegüentment també del nostre folklore festiu, reforçant així el seu sentiment de pertinença.
I és que els gegants han estat adoptats com a un vertader símbol per a molta gent i aquest fet no esdevé pas estrany, ja que la manifestació gegantera combina la seva dilatada història a la ciutat, amb una qualitat d’artística i plàstica admirable i ,encara més rellevant, un sentiment d’afecció i respecte de la gent que gaudeix i participa de les seves festes.
Al llarg dels anys s’han generat productes de tota mena que en certa forma han evidenciat la profunda estimació que ens desperten aquestes figures. El gegant vell, a tall d’exemple, és present en moltes cases Solsonines presidint un estar, un rebedor o bé un dormitori, indrets que esdevenen d’una gran significació en una casa i que les persones que hi viuen volen mitificar-los, encara més, amb la presència d’aquesta escultura.
També hem evidenciat que són molts els artistes i artesans que dediquen part del seu temps a crear productes relacionats amb el nostre folklore històric, estudiant amb deteniment les formes, els detalls i, el que és més difícil, intentant copsar l’essència d’una festa que, en efecte, és immaterial.
És obvi que als Solsonins ens agrada presumir d’allò que és nostre, perquè n’estem orgullosos i ho admirem, per això aquest any, des de l’Agrupació de geganters de la ciutat de Solsona hem considerat oportú potenciar la creació de productes artístics per tal de fer més gran el seguit d’obres que s’han dedicat al nostre folklore, mitjançant una mostra, amb la voluntat de premiar aquelles obres més innovadores o interessants. No cal dir que aquesta exposició també voldrà mostrar, fora de concurs, tots aquells productes artístics relacionats amb les Festes del Claustre que s’han anat fent al llarg dels anys
Els gegants històrics de Solsona són grans obres artístiques per ells mateixos, com també la coreografia de les seves danses i la música que els acompanya. De ben segur que aquesta bellesa desperta uns sentiments que estem convençuts que molts voldríeu provar de plasmar, en un tros de paper, en una massa plàstica o bé mitjançant paraules o acords...Els geganters només us demanem que deixeu fluir la vostra faceta més bohèmia i ens mostreu els vostres sentiments, mitjançant un producte artístic.
Esperem que aquesta mostra, que es podrà veure durant les pròximes Festes del Claustre a la sala dels Sants Màrtirs, serveixi per fer encara més evident la importància antropològica i social que té per la ciutat el nostre folklore històric i evidenciï la influència que ha tingut l’elegància i l’harmonia de les seves formes belles a l’hora de crear i expressar.
FolkArt!
Es poden consultar les bases al web de l’ajuntament de la ciutat de Solsona i al programa del proppassat Corpus. L’agrupació també està interessada en aquells productes que, fora de concurs, tinguin un especial interès
dimecres, 25 de juliol del 2007
ESTALVIAR O COMPLIR ELS COMPROMISOS
Justament, si parlem de transcendència per a la economia municipal cal explicar als ciutadans i ciutadanes de Solsona que les afirmacions fetes pel cap del grup municipal de CiU en un anterior número d’aquesta publicació, sense mentir només plantegen la meitat dels fets i lògicament són els que a ell li interessen.
Certament a l’Ajuntament de Solsona on abans hi havia una sola dedicació exclusiva (la seva) ara n’hi ha, tres (alcalde, 1º i 2º tinents d’alcalde) i aquest fet suposa, teòricament, un increment de la despesa pública. Però el que el portaveu de CiU no explica, és per què es fa necessari incrementar la dedicació política a la gestió dels projectes solsonins. Intentaré explicar-ho amb cinc exemples reals que desgraciadament no esgoten totes les disbauxes:
. Per Solsona una de les prioritats és el Pla d’Intervenció Integral al Nucli Antic, un projecte que compta amb l’aportació de 5,7 milions d’euros de
. El 14 de setembre de 2006 es va inaugurar l’ampliació de
. La imprevisió, manca de diàleg amb els interlocutors educatius i incapacitat de gestió, van forçar cercar una solució d’emergència per atendre les necessitats de disposició de la segona escola pública, resultat: Solsona paga 6.000 € mensuals de lloguer que es podia estalviar.
. Els pavellons d’esport i la piscina descoberta fa anys que reclamen una mica de dedicació per resoldre els greus problemes d’envelliment o manca d’acabat que arrosseguen. Any rera any ho paguen els usuaris i la imatge de la ciutat.
.Promotors, constructors i tècnics han palesat descontentament i malestar per la indefinició de criteris i lentitud de resposta municipal que complica la seva feina, molts plantegen anar a treballar a altres poblacions.
Són cinc exemples que ens acosten al desolador panorama que la llarga gestió municipal de CiU ha deixat. Per fer front als compromisos que suposen els mal gestionats projectes heretats, elaborar els nous objectius de futur i aspirar a fer la feina ben feta, caldrà molta dedicació, capacitat i coneixements.
L’actual govern de la ciutat procurarà no estalviar cap d’aquests requisits. Tenim la certesa que el que li surt car a Solsona és la incompetència i l’allunyament de la realitat dels seus responsables polítics, esperem que sapiguem estar-ne molt lluny de l’una i de l’altra.
Martí Abella
Regidor de Participació i Urbanisme
dimarts, 24 de juliol del 2007
Tot està a punt per a les nou hores seguides de música al Solsona Rock Festival, amb els nous Lax'n'Busto
 La banda del Vendrell lidera el cartell d'aquesta edició |
La tercera edició del macroconcert aposta per formacions de la Catalunya central
Aquest dissabte a les 7 de la tarda obrirà portes la tercera edició del Solsona Rock Festival, que enguany presenta Lax'n'Busto com a cap de cartell. El carrer de l'empresa Remco, a la urbanització de la Cissa, serà l'escenari de la nit musicalment més llarga de l'estiu, que enguany aposta per formacions de la Catalunya central. Així, a més de la banda del Vendrell, també actuaran Dept, Tupolev, Plouen Catximbes, Ofuskats i els solsonins Daydream Age i The Lighting Pigs Dj.
En aquest macroconcert de nou hores gairebé ininterrompudes de música, organitzat per l'Associació Cultural El Crit, Lax'n'Busto presentarà el seu últim disc, Relax, que conté el nou repertori de la formació des que el cantant Pemi Fortuny va deixar el grup l'octubre passat i el va substituir Salva R. Alberch. Aquest àlbum, enregistrat als mateixos estudis on treballen els Red Hot Chili Peppers, l'integren peces amb més força i contundència que en els treballs anteriors.
També participaran al festival la formació manresana de pop-rock modern Dept, amb temes del seu últim disc, Equilibri. Dept es pot definir com un grup independent amb un toc indie. Abans de la seva actuació, pujarà a l'escenari una altra banda bagenca, Tupolev, que presentarà el seu primer disc, amb un rock de denúncia social.
La combinació de pop i rock amb reggae anirà de la mà dels també manresans Plouen Catximbes, que oferiran el vessant més ballable del festival, amb el cantautor Albert Palomar i els seus companys. La seva música està tenyida de tocs de funk, soul i jazz. A banda d'ells, també hi haurà lloc per a Ofuskats, una banda de rock de l'Alta Segarra.
Però el certamen solsoní d'El Crit també té la intenció de ser una plataforma de difusió de joves formacions musicals de la ciutat. Així, a les 8 del vespre dissabte els primers a tocar seran Daydream Age, amb les seves versions contundents d'alguns dels grups de punk rock més coneguts, com Green Day, Blink 182 o Sum 41. Tancarà les nou hores de macroconcert The Lighting Pigs Dj, una de les parelles de discjòqueis més veteranes de l'escena nocturna i underground de Solsona, de 4 a 5 de la matinada.
Un futur en creixement
Pere Jordi Baraldès, representant de l'Associació Cultural El Crit, situa el festival entre "una de les convocatòries de rock més destacades de la Catalunya interior". A més, enguany el cartell presenta noms que es troben a primera fila del rock català. Segons ha avançat Baraldès, la intenció és fer créixer el certamen en un futur proper i allargar-lo durant dos dies.
Entre altres propostes, El Crit té la voluntat d'apropar algunes actuacions musicals al nucli antic de la ciutat, complementar el programa de dia amb tallers musicals i de grafits i posar a disposició del públic visitant una zona d'acampada.
Venda d'entrades
Els punts de venda d'entrades per al Solsona Rock Festival estan repartits per la geografia de les comarques centrals. Es poden trobar a les botigues Born 12 (Berga i Manresa); a Cal Macarró (Calaf); al Firabar (Cardona); al cafè La Toranesa (Torà), i als punts habituals de Solsona. Així mateix, fins al dia 26, l'Associació Cultural El Crit facilita la compra d'entrades a través del correu electrònic (solsonarockfestival@elcrit.org), indicant el nou, el número de DNI i la quantitat d’entrades sol·licitades. El preu és de 15 euros, anticipadament, i de 18 euros, a taquilla.
dilluns, 23 de juliol del 2007
El Patró dels pagesos
El Patró dels pagesos catalans fou Sant Galderic. Inicialment i per un important lapse històric. Fins que, en virtut del tarannà d’incorporar glòries i ideals de la metròpoli, la devoció dels catalans l’anà deixant de banda i encaixà la de Sant Isidre Llaurador. Per cert que aquell tarannà quallà entre els catalans, pagesos i no pagesos, arran de la implantació del dogma de la unidad española. Fenomen que es produeix insensiblement per l’osmosi del colonialisme, aquest d’assimilar ideals i valors pertanyents a l’amo de la situació.
Un sant del que es feia tant de panegíric i tanta glòria de part dels més forts, fàcilment s’imposava al gust de la gent senzilla. Allò de l’àngel que llaurava amb els bous mentre ell pregava, carat quina força d’atracció que té! Peers recorda que ja en temps dels Reis Catòlics, als confessionaris de Montserrat, s’escoltava allò tan escoltat tostemps de ¡Hable usted en cristiano! Que ja és dir.
Fets històrics que no són pas admesos per tothom. Oi més, prou que hi ha qui negui que
Perquè és un fet incontestable que Sant Galderic fou Patró dels pagesos de
La seva festa s’ha celebrat sempre el 15 d’octubre i ha anat acompanyada de cert aparat folklòric, com és ara recaptes, repartiment de coques, balls típics i comuns i, sobretot, l’ofici litúrgic. Si Sant Galderic arriba a fer un miracle tan oportú i intrigant com el de l’àngel que llaurava amb els bous mentre ell pregava, és a dir, el de l’àngel que li feia la feina, xiquet, potser que els pagesos catalans del Principat no haurien deixat de banda tan fàcilment el seu patronatge. Fou molt estimat, tant que els monjos del Canigó robaren una part de les seves relíquies per tenir-les a casa. La seva imatge era baixada a la plana de Perpinyà, en temps de secada persistent, per tal que hi posés el remei providencial de la bona pluja. En foren escrites un parell de biografies, en francès, i una en castellà.
Hi ha dues dades, prou significatives, i que és bo esmentar. L’una, que mossèn Ramon Alsina, rector de Navès, trobà al seu lloc una imatge de Sant Isidre Llaurador, amb la pintura molt deteriorada. Gratà aquesta pintura, per pintar la imatge de nou, i sota aparegué una inscripció: Sant Galderic. L’altra, que el poeta i amic Joan Roig, rector d’Ull de Molins, té a la cantonada de davant l’església un mosaic amb la imatge de Sant Galdreic, Patró dels pagesos.
Amb la seva pèrdua se’ns ha escapat de la mà un de tants valors autòctons. Així, a l’engròs, el seu cas s’assembla al de Don Juan de Austria, a qui s’atribueix la glòria de la batalla de Lepant. Quan el veritable cervell de l’estratègia observada i de la victòria final va ser l’almirall Lluís de Requesens, nostre. Don Juan de Austria era un jovenet sense experiència naval, però perquè era fill de l’Emperador, i castellà, calia que s’emportés tota la glòria. I així han anat els temps i els casos.
Cal que amb serenor i saviesa, els catalans analitzem què ens han donat de garsa per perdiu en el temps gloriós d’estar sotmesos. Sense fer-hi escarafalls. Ni complantes estèrils. És un dret nostre i una obligació imposada per la nostra dignitat. Si tenim un país decadent i que va pel pedregar, redrecem-lo, els temps ens hi inviten. Fem-ho per casa nostra, pel nostre patrimoni, que tant ha aportat a la cultura d’Europa.
dissabte, 21 de juliol del 2007
Ja tenim pubilles!!!!
Silvia Castellà, primera dama, Marta Auguets, pubilla i Maria Vila, segona dama
dimarts, 17 de juliol del 2007
Sortida per veure el Gamper
Penya Barcelonista de Solsona i Comarca
F. C . BARCELONA
INTER DE MILÀ
Els preus de les entrades són els següents:
Tribuna: 1ª, 2ª, 3ª graderia 67 euros
Lateral : 1ª, 2ª, 3ª graderia 52 euros
Gol: 1ª, 2ª, 3ª graderia 37 euros
General: 25 euros
Aquests preus són pel públic en general.
El Futbol Club Barcelona fa un 25% de descompte en el preu de les entrades als seus socis.
El preu de l´autocar és de 8 euros pels socis de
Per a més informació i inscripcions els divendres dies 20, 27 de juliol i 3 d´agost a la tarda al local de
diumenge, 15 de juliol del 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
